La península ibèrica va ser l’únic lloc del món on va triomfar, breument, la revolució llibertària. Els anarquistes espanyols, que comptaven amb una força descomunal, van agafar el bou per les banyes i, en paral·lel al combat contra la revolta militar contra el Govern de la II República que va donar el tret d’eixida a la Guerra Civil, es van organitzar en milícies populars que van abolir els diners, van col·lectivitzar terres, van anul·lar la jerarquia militar i van traure dones explotades sexualment dels prostíbuls per convertir-les en milicianes.
Fins ací, la versió romàntica (i, per tant, inexacta) del curt estiu de l’anarquia del 1936. El màxim exponent de les milícies populars va ser la Columna de Ferro, fundada un calorós 6 d’agost de 1936 pels germans José i Pedro Pellicer Gandía en el convent de les Saleses de València. “Va ser el paradigma de la revolució mentre es feia la guerra, un binomi que anava unit”, explica a elDiario.es l’historiador Miguel Asensio (Alacant, 1993), autor de Las milicias valencianas en la Guerra Civil, 1936-1937, editat fa poc per la delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València.
Asensio, doctorand a la Universitat de València, prepara la tesi doctoral sobre el món àcrata valencià i es nodreix en gran part en les 175 entrevistes a militants llibertaris que conformen el fons Salvador Seguí, un testimoniatge coral preciós dels vells cenetistes i faistes que permeten al jove historiador traçar la “memòria col·lectiva compartida per tota la militància”.
La Columna de Ferro, conformada pel sector més dur de l’anarcosindicalisme, agrupava treballadors portuaris i de la construcció i obrers metal·lúrgics de Sagunt, encara que també delinqüents comuns a qui es va oferir una mena de redempció social (cosa que, en la versió llibertària, equivaldria les faenes en favor de la comunitat de hui dia) després de ser alliberats de la presó de Sant Miquel dels Reis.
Amb uns 3.000 integrants, les primeres huit centúries van eixir cap al front de Terol per la carretera de Sagunt el 8 d’agost. “Tot aquell que tenia consciència forta anarcosindicalista s’allistava a la Columna de Ferro, no volien sotmetre’s a jerarquies, insígnies, condecoracions ni a la disciplina militar”, diu Asensio, que destaca la creença dels milicians en “la companyonia i el suport mutu, defugen l’estructura militar i mantenen una resistència molt forta l’Exèrcit Popular de la República” que promou el Partit Comunista.
“Cada poble que anaven ocupant se sotmetia a la revolució anarcosindicalista, se socialitzaven les terres i en molts llocs es posava fi als diners”, afig. La Columna de Ferro –“un símbol de la resistència a la burocratització, la centralització i al comandament únic”– es basa “més aïna en la guerra de guerrilles” davant dels revoltats, militars professionals, que els propinen una sèrie de revessos en el camp de batalla. “El primer assalt de Terol és un daltabaix i dona molta legitimitat al Govern, perquè el format de milícia no funciona”, assenyala l’investigador. “Les derrotes militars afecten l’estructura de milícia i la Columna de Ferro apareix com a inoperativa i ineficaç”, afig.
Les transformacions en les localitats ocupades (col·lectivitzacions i caça al cacic) es topen amb “resistències d’altres llauradors i de les indústries menudes de cada poble”. L’historiador matisa que la UGT també va dur a terme moltes col·lectivitzacions i, de fet, algunes van ser mixtes entre socialistes i llibertaris. “Mai s’ha donat l’eliminació de la propietat privada, del capital i de l’estructura de la propietat de la terra”, remarca Asensio.
Un altre dels aspectes que analitza el llibre és la incorporació de les dones al capdavant de batalla. A través dels testimoniatges orals, a causa de la falta de documentació, Asensio defensa que “la dona s’incorpora al front en primera instància”, encara que algunes eren companyes de milicians “i no van exercir experiència de guerra”. “Eren relegades als campaments per fer la bugada, tasques de primers auxilis i guisar”, assenyala l’historiador que considera que la “dinàmica era la translació de rols de gènere huitcentistes al capdavant”. “És el perfil de dona que acompanya la seua parella, que creu en la victòria i en la revolució i el combat, però és relegada a les faenes de casa tradicionals de gènere”, afig.
Juntament amb l’organització feminista àcrata Dones Lliures, la Columna de Ferro va procedir a l’abolició dels prostíbuls: “Els van oferir anar al front, però realment moltes vegades el seu rol era el de prostitutes per als milicians”, defensa l’investigador. “La Columna de Ferro tenia aquesta doble moral, va obtindre conquistes a mig fer moltes vegades, hi ha moltes contradiccions”.
Les derrotes militars provoquen que els milicians aterren en la realitat del front de guerra: “Del romanticisme revolucionari es passa a un cert pragmatisme després dels envits dels rebels” i les col·lectivitats “passen a un segon pla”. “Quan la CNT entra en el Govern, el que fa és legalitzar les col·lectivitats, però nega la possibilitat que se’n creuen altres de noves”, explica l’autor, que considera que “s’ofega l’impuls revolucionari, però també es consoliden les conquistes anarquistes, que queden garantides, però limitades”. “No és una cosa planificada, és espontani, en cada poble hi ha múltiples experiències i vivències”, matisa Asensio.
A més de la nul·la estratègia militar per a combatre al feixisme, la Columna de Ferro ha passat a la història amb el paquet de la llegenda negra pels excessos que va protagonitzar en la rereguarda. A València, van assassinar uns quants policies, van cremar els expedients penals del Govern Civil i fins i tot van assaltar el Banc d’Espanya, comissaries, el Palau de Justícia i la delegació d’Hisenda. També van saquejar comerços, principalment joieries, i es van fer amb alcohol i tabac en establiments d’hostaleria. El 2 d’octubre van assaltar la presó provincial de Castelló i van matar 25 presos dretans.
La improvisació va propiciar que, en eixir cap al front, molts milicians tan sols vestiren samarretes, pantalons i espardenyes, un abillament poc favorable a les fredes condicions climàtiques de Terol. En una entrevista a Enrique M. N., un dels milicians les vivències del qual consten en el fons Salvador Seguí i que cita l’autor en la seua obra, el militant explica que “molts dels desaforaments que s’atribueixen a la Columna de Ferro, de robatoris i d’altres coses, no eren tals, sinó que simplement, com a milicians en la trinxera, es trobaven amb la mateixa roba que portaven de casa i d’abric, cap”.
Així doncs, una centúria baixava a València, entraven en teatres i cinemes i, en ple espectacle, encenien les llums i a cada abric que veien deien a l’amo: “Tu vols continuar usant-lo?”. L’espectador responia afirmativament i li etzibaven: “Doncs, vine amb mi a la columna... No vols vindre a la columna? Llavors me l’ emporte perquè se’l pose un milicià”.
“En defensa de la columna cal dir que molts dels milicians baixaven a la rereguarda per buscar els milicians que eren considerats farsants i saquejaven, sembla que hi havia una mica de tot i per això la mala fama de la Columna de Ferro”, assenyala l’historiador. “La llegenda negra molt complexa, ells tracten de dissimular, però els historiadors tenen constància que eren membres de la mateixa columna, encara que caldria analitzar cas per cas, segurament se li han endossat successos que potser ells no van protagonitzar”, conclou Asensio.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
0