De vegades, i fins i tot molt sovint en aquests últims temps, penso que el nostre és un país dominat per l’apriorisme, on el raonament –en direm així– es fonamenta sistemàticament en idees preconcebudes i rebutja i fins i tot nega els fets o l’experiència. Ja coneixeu la frase de Groucho Marx a Sopa de ganso : A qui voleu creure, a mi o els vostres propis ulls? O bé, si us estimeu més una citació més literària, podem anar al prefaci que va escriure Boris Vian per a L’écume des jours : “A la vida, l’essencial és formular judicis a priori sobre totes les coses. En efecte, sembla que les masses estan equivocades i que els individus sempre tenen raó. Cal guardar-se de deduir-ne nor- mes de conducta: no cal que siguin formulades per ser observades”. Datat el maig del 1946, aquest fragment continua sent una burla molt seriosa i perfectament vàlida...
Ja sabem, i forma part de la nostra pitjor reputació i de la nostra pròpia mala consciència, que vivim en una societat caïnita i que l’enfrontament entre els diferents és el pa de cada dia, però és que es pren posició a priori i es menysprea l’ a fortiori escolàstic (ni parlo de rectificar a posteriori), perquè res ni ningú no ens farà canviar d’opinió. I no deixarem que la realitat ens arruïni un eslògan o un titular.
Sánchez sembla entossudit a acabar la legislatura; Illa i Collboni governen pensant a llarg termini
Som, en fi, en el temps dels per descomptat. I es donen per descomp-
tades les opinions i versions més peregrines. Que em demostrin que la Terra és rodona, si jo sempre l’he vist plana!
No és, ni de bon tros, un fenomen purament espanyol, però aquí, coses de la nostra herència i condició, es donen per descomptades massa coses. I la maldat sempre és de l’altre. I no tinguem la pretensió, des de Catalunya, que tot això de l’apriorisme i els per descomptat no ens incumbeix, perquè què us he d’ explicar de com estem i seguim des de fa més d’una dècada llarga d’obstinat tretze són tretze i cadascú al seu castell, fins i tot si ara resulta evident el fred i fa mandra sortir a la intempèrie.

Curiosament, o potser no tant, aquest temps dels per descomptat coincideix amb la negociació dels pressupostos. Els pressupostos generals de l’ Estat, està clar, però també els de la Generalitat i els de l’Ajuntament de Barcelona. Amb l’amaniment inevitable de la pugna permanent entre Junts i Esquerra i els dubtes no sé si hamletians de Podem. Quin panorama!
Oblidem-nos de qualsevol possible entesa entre populars i socialistes en benefici del regne i els seus habitants, ja que els ponts estan dinamitats i l’esperpent de la votació del PP amb frenada i marxa enrere –ara no, ara sí, i tant me fa que es noti que només hi ha tàctica i cap estratègia– ha estat antològic, amb el mal autoinfligit de semblar que els pensionistes, molts d’ells votants captius, importaven poc menys que un rave.
Com que la nau va, és a dir, l’economia funciona i creix el consum, no sembla massa greu prorrogar pressupostos i recórrer a crèdits que permetin que el vaixell prolongui el rumb. Però continua sent una anomalia i un risc.
El president Sánchez sembla entossudit a acabar la legislatura, mentre el president Illa i l’alcalde Collboni, tots en minoria, es diria que governen pensant en més anys dels que tenen al davant sense eleccions. I no ho trobo malament. Al contrari, crec que estic molt a favor de posar els llums llargs i fer plans a mitjà i llarg termini. Però hi ha massa perdescomptats i persidecas en aquest camí incert i sense estabilitat pressupostària. Qualsevol imprevist, qualsevol accident, pot desbaratar un moment en què el Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona tenen un mateix color polític.
Precisament per això mateix, per aquesta oportunitat per pensar a llarg termini i buscar acords, caldria fer-ho sense apriorismes. Perquè a més el PSC hauria de tenir memòria que ja ho va governar tot i ho va perdre tot. I encara que sigui un lloc comú repetir que el mapa electoral està molt solidificat i fins i tot petrificat, la veritat és que creixen, a les respectives ombres, tant Vox com Aliança Catalana, així que no es pot donar res per fet.